Retalls de bosc: les pinedes de Pi Blanc

El ciment i les presses han fet que sovint no veiem la natura que tenim davant dels nostres ulls, fins i tot sent conscients dels beneficis que comporta el contacte amb la natura. A naturepolitan sabem que sovint no podem fer-hi més; que molts cops no tenim el temps o els mitjans per apropar-nos-hi.

Us convidem a seguir aquesta nova sèrie de posts, on periòdicament us farem cinc cèntims del que podeu trobar endinsant-vos en boscos i jardins ben a prop de casa vostra. Es tracta d’un petit tast que esperem us animi a descobrir-ho per vosaltres mateixos o en companya de naturepolitan.

Les pinedes de Pi Blanc

Representen l’ambient forestal més característic de Catalunya i de tota la regió mediterrània. Un bosc menystingut, en les darreres dècades, pel seu escàs rendiment fuster o, fins i tot, pel seu baix valor paisatgístic. Ambdues consideracions són actualment objecte de debat.

Foto: naturepolitan

Bosquet de pi blanc amb sotabosc de bruc, arboç, aladern i llentiscle. Espècies arbustives habituals en el bosc de pi blanc. Font: naturepolitan

Aquest és un bosc dominat pel pi blanc (Pinus halepensis). Una espècie arbòria amb aspecte sovint tortuós i d’altura mitjana. La seva escorça és gris clar o platejada, especialment en branques i capçada. Les seves fulles, anomenades acícules, d’un verd viu, apareixen per parells i són primes com agulles. La capçada és poc densa, amb les branques ben visibles i carregades de pinyes.

Tot i l’aspecte que el pi blanc ofereix habitualment, si disposa de bones condicions ecològiques, pot superar els 20m d’altura  70cm de diàmetre, i tenir un tronc ben recte i robust, arribant als 200 o, fins i tot, 250 anys de vida.

Distribució del Pi Blanc a Catalunya. Les zones marcades en verd corresponen a masses pures mentre que els marcats en vermell corresponen a masses mixtes (bàsicament amb alzina i roure). Font: Vericat et al., 2010 i Piqué et al., 2011

Distribució del Pi Blanc a Catalunya. Les zones marcades en verd corresponen a masses pures mentre que els marcats en vermell corresponen a masses mixtes (bàsicament amb alzina i roure). Font: Vericat et al., 2010 i Piqué et al., 2011

Es tracta de l’espècie de pi més àmpliament repartida per la conca mediterrània occidental. Per tant vivim al bell mig de la seva àrea de distribució, la qual cosa fa que aquestes formacions boscoses no ens resultin gens exòtiques. En canvi, però, les facilitats per gaudir-ne són màximes, degut, precisament, a la seva proximitat i accessibilitat. Segur que tots les hem visitat durant les nostres excursions o fins i tot n’hem travessat desplaçant-nos en vehicle.

El seu nom científic el deu a Aleph, important centre comercial de l’antiguitat, situat a l’actual Síria. Recentment, però, s’ha considerat que l’espècie de pi que habita a l’altre extrem de la Mediterrània és una espècie diferenciada (Pinus brutia).

Temps era temps, se’l va anomenar Pitys, arbre preferit de Rea, la mare de Zeus. A més, fou tant important en la construcció naval de l’antiga Grècia, que el consagraren al déu Posidó.

Observant la seva àrea de distribució, interpretem que no té unes grans exigències hídriques. Efectivament, el Pinus halepensis, pot viure confortablement amb només 400mm d’aigua anuals, i fins i tot menys.

En sols pobres -fins i tot sorrencs o amb guix-, poc permeables o poc profunds, i en vessants amb molta insolació -és a dir, allà on es troba l’hàbitat propi del pi blanc-, el trobem acompanyat d’altres formacions vegetals com màquies, garrigues, brolles i, fins i tot, margalló i ullastre, si visitem les vessants marítimes més càlides. L’adaptabilitat a altres condicionants climàtics el porten a ser espècie acompanyant d’altres espècies pròpies d’ambients més freds i humits com són la pinassa i el pi roig.

Espècie cabdal per l’home

Del neolític ençà, el pi blanc ha trobat a les nostres contrades les condicions adequades per expandir-se. En primer lloc es va veure afavorit per la crema d’extenses àrees de bosc amb finalitats agrícoles i ramaderes. Tot el terreny artigat no era, però, aprofitat per conreus o pastures. El pi blanc és l’espècie d’arbre pionera per excel·lència ja que produeix gran quantitat de llavors, te la qualitat de dispersar-les a molts metres i colonitza els terrenys pobres o desprotegits on la insolació és elevada. Com ja sabeu, el foc afavoreix la disseminació i germinació de les llavors de pi blanc. Per tant, en aquest terrenys el pi blanc va trobar una oportunitat d’expansió.

Inflorescència masculina. Conté els sacs pol•línics carregats de pol•len. Foto: naturepolitan

Inflorescència masculina. Conté els sacs pol·línics carregats de pol·len. Foto: naturepolitan

Posteriorment, el Pinus halepensis, es va veure afavorit per la indústria naviliera. “Els boscos se situaven propers al litoral i la qualitat de la fusta d’aquesta espècie era prou adequada per a aquest ús i, a més, la forma tortuosa de molts troncs de pi blanc era especialment preuada per extreure’n algunes peces corbes a les drassanes. L’anàlisi de restes de vaixells romans ha constatat un important ús de la fusta de pi blanc. Durant l’edat mitjana, i fins el segle XVI, la construcció naval experimenta una important revifada per tal de mantenir la important flota de guerra i comercial de la corona d’Aragó al Mediterrani, i es torna a utilitzar de forma massiva la fusta de pi blanc. L’ús en construcció naval es mantindrà fins a la segona meitat del segle XX, principalment per a vaixells de pesca (Beltrán Barba et al., 2011)”.

Flor femenines. Un cop fecundades acabaran per formar pinyes. Foto: naturepolitan

Flor femenines. Un cop fecundades acabaran per formar pinyes. Foto: naturepolitan

Però, a més, el pi blanc tenia altres utilitats com la pega, amb la que es calafataven els bucs i s’impermeabilitzaven cordes, veles i, fins i tot, l’interior de recipients com àmfores, bótes i odres. Aquesta pega s’exportava cap els ports de tot el Mediterrani.

Després de l’abandó de l’activitat agroramadera i silvícola (producció de fusta, llenya i carbó) al llarg del segle XX, i la reiteració dels incendis forestals, el pi blanc ha estat protagonista de la recolonització d’extenses àrees de sòl rústic.

Aquest bosc tant menystingut a la nostra cultura te un paper cabdal en la recuperació ecològica del que antigament foren boscos, retornant-los, a la llarga, la vegetació primigènia d’alzina i roure i d’altres espècies associades. El pi blanc aporta nutrients, estructura el sòl i retè la humitat. Condicions que afavoreixen aquesta recuperació.

Pinya de pocs mesos d’edat. Encara li resten 2 o 3 anys de maduració fins que es desprengui de la branca. Foto: naturepolitan

Pinya de pocs mesos d’edat. Encara li resten 2 o 3 anys de maduració fins que es desprengui de la branca. Foto: naturepolitan

Sovint podem observar amb els nostres propis ulls les conseqüències d’aquest marcat caràcter transitori del bosc de pi blanc cap a la vegetació potencial. En molts boscos del nostre país podem contemplar un estrat de pins amb la capçada molt per sobre d’un estrat inferior, dominat per peus joves d’alzina i roure, que en unes dècades acabarà per desplaçar el pi blanc (sempre que no es produeixin incendis recurrents).

La fauna de les pinedes de pi blanc

Si ens endinsem en un bosc de pi blanc trobarem, amb tota seguretat, indicis de que hi viu el Porc Senglar. Amb les peülles i el musell busca l’aliment que li proporcionen cucs, bulbs o arrels, deixant el terra remogut i uns clots característics.

Aquest bosc proporciona les condicions ecològiques per que puguin viure altres mamífers, sempre difícils d’observar  però dels que podem trobar rastres com ara petjades, excrements o caus. Els més abundants solen ser esquirols, musaranyes, rat penats, ratolins, conills, guineus, genetes i toixons.

Porc senglar. Foto: GerardM, xarxanoticies.cat

Porc senglar. Foto: GerardM, xarxanoticies.cat

També, és refugi de desenes d’ocells hivernants o migratoris. El  pi blanc esdevé molt rellevant per les aus rapinyaires com l’esparver o l’astor, ja que en ell poden construir els seus nius. També per fer caus, com és cas del pigot verd, o aprofitant cavitats a la fusta, com fa el gamarús. Ambdós fàcils d’identificar pel seu cant.

…i per avui ho deixem aquí. Esperem que ho hagueu trobat prou interessant. Digueu-nos que us ha sorprès més o que heu aprés de nou. Aviat coneixerem nous secrets!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s