Boscos marrons

Fa 25 anys aproximadament, vaig veure per primer cop, des de la carretera, els boscos que pengen sobre el pantà de La Baells, just davant la central tèrmica de Cercs. Anàvem cap Andorra a esquiar. La imatge era d’una vegetació d’esma  marró… com morta. No recordo la pregunta que vaig fer ni qui la respongué, però recordo la resposta: “això que veus són els efectes de la pluja àcida”.

Aspecte d’un rodal de bosc marcescent a la tardor. Foto: www.arboleon.pbworks.com

Aspecte d’un rodal de bosc marcescent a la tardor. Foto: http://www.arboleon.pbworks.com

Passats els anys he tornat a aquelles muntanyes, aquest cop a peu, per constatar que la pluja àcida no és la causa de l’aspecte hivernal d’alguns dels boscos de la nostra geografia. Llavors, què provoca aquest aspecte? Us en faig cinc cèntims.

Rouredes marcescents

Son masses boscoses on predominen espècies de roure amb el tret comú de conservar les fulles seques a les seves branques a llarg de l’hivern. Aquesta característica imprimeix un caràcter prou singular a aquestes formacions.

A Calalunya les formen el roure martinenc (Quercus humilis) i els seus híbrids, el roure valencià (Quercus faginea) també conegut com roure de fulla petita, el roure reboll (Quercus pyrenaica) i el roure africà (Quercus canariensis).

Aparició de les gemmes primaverals d’un roure cerrioide. Pocs dies abans encara hi eren les fulles seques de la temporada anterior. Foto: Josep A. Uroz

Aparició de les gemmes primaverals d’un roure cerrioide. Pocs dies abans encara hi eren les fulles seques de la temporada anterior. Foto: Josep A. Uroz

Aquests roures tenen la particularitat de tenir una morfologia foliar a mig camí entre les frondoses caducifòlies i les espècies escleròfil·les (alzina i surera). Les fulles estan dotades d’una pilositat més o menys persistent i una coberta hidròfoba, o fins i tot endurida, que redueix la transpiració durant l’estiu.

Aquest caràcter transicional entre l’alzina i el roure de clima més humit (com el roure de fulla grossa o el roure pènol) afavoreix l’aparició de rouredes marcescents en indrets on es donen condicions climàtiques intermèdies entre les temperades humides (estius relativament humits) i les mediterrànies (estius secs).  Per tant, a casa nostra podem observar els roures marcescents per sobre de l’estrat d’alzines i per sota del bosc caducifoli o de pi roig.

Però, què és la marcescència?

És una particular versió de la caducifòlia, on la caiguda de la fulla no es completa fins que rep l’empenta de les noves fulles durant el rebrot de primavera, sempre que el vent no les arrenqui abans, de les branques on estan subjectes.

Eclosió de les gemmes facilita l’aparició de l’aparell foliar recobert de borrissol. Foto: Josep A. Uroz

Eclosió de les gemmes facilita l’aparició de l’aparell foliar recobert de borrissol. Foto: Josep A. Uroz

Aquest recurs evolutiu és motiu d’especulacions diverses entre els botànics. Es creu que pot suposar un major grau de protecció de les gemmes foliars davant de gelades i animals o una estratègia a fi d’evitar  amb l’ombra de les fulles seques, la proliferació de plantes heliòfiles que competirien pels recursos hídrics i nutritius.

Una altra hipòtesi vincula la marcescència amb el reciclat dels nutrients al sòl. Tenim que, si les fulles caiguessin a la tardor, el vent s’enduria part d’aquesta biomassa a un altre lloc, mentre que la resta es descompondria massa a poc a poc degut al fred hivernal. Així doncs, la caiguda de fulles primaveral permetria que la fullaraca trobés unes condicions climàtiques propicies per una ràpida descomposició i assimilació pel sòl.

Roures diferents però semblants

  • Roure martinenc

És un roure que tendeix a hibridar-se amb altres congèneres, fet que el fa difícil d’identificar pels seus trets més característics. En general, les poblacions més pures i abundants es troben als Pirineus mentre que, a mesura que anem cap el sud dominen els híbrids, sobretot amb el roure valencià, sent particularment abundant el Quercus x cerrioides fins les envistes de Barcelona.

El roure martinenc té el seu límit meridional a les serres de Cardó i Prades i el massís dels Ports, tot i que es tracta d’enclavaments allunyats de la seva àrea de distribució principal i amb una presència escassa.

  • Roure valencià

El podem trobar formant boscos a les terres poc plujoses del centre i sud de Catalunya i en els vessants més secs de la serralada pirinenca. Pot habitar en regions amb sols i temperatures similars a les de l’àrea de distribució del roure martinenc.

Diferents morfologies de fulles de roure marcescents. D’esquerra a dreta: Q. humilis, Q. pubescents, Q. x cerrioides, Q. pyrenaica, Q. canariensis.

Diferents morfologies de fulles de roure marcescents. D’esquerra a dreta: Q. humilis, Q. pubescents, Q. x cerrioides, Q. pyrenaica, Q. canariensis.

  • Roure cerrioide

Aquest híbrid fou descobert pel botànic valencià A. C. Costa a la serra de Collserola. Té caràcters més o menys intermedis entre les dues espècies que us he descrit. És abundant al Prepirineu i a la serralada litoral, on comparteix espai amb altres espècies de roure també hibridades com ell.

  • Roure reboll i roure africà

Aquestes dues espècies de roure marcescent són marginals a Catalunya. El roure reboll es troba restringit a les muntanyes de Prades. Malgrat el seu nom científic (Quercus pyrenaica) no es troba al Pirineu, en canvi és relativament abundant a les serres cantàbriques.

El roure africà (Quercus canariensis) es localitza sobretot entre el Maresme i la Selva, en especial al massís del Montnegre.

Les anomenades gales o cecidis són comuns en diferents espècies de roure. Foto: www.blocs.xtec.cat

Les anomenades gales o cecidis són comuns en diferents espècies de roure. Foto: http://www.blocs.xtec.cat

Una curiositat: l’Andricus kollari

Haureu observat amb freqüència roures amb les branquetes carregades d’unes boles de 2-3 cm de diàmetre. No són altra cosa que uns teixits tumorals, anomenats cecidis o gales, que embolcallen els ous posats per aquest insecte dins la tija tendra. En cap cas són fruits, ja que es tracta de la resposta del vegetal a la presència del paràsit, amb un creixement anòmal del teixit, que intenta aïllar l’atac o infecció.

Un aclariment oportú

Tornant a la inquietant qüestió amb que iniciava aquest post, dir-vos que actualment la pluja àcida no ens ha de preocupar, donat que, rarament les estacions de mesurament repartides pel territori català no solen registrar valors pròxims al pH de 5 (àcid). De moment podrem iniciar amb tranquil·litat aquest 2013, si més no pel que fa a aquesta qüestió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s