El bosc de ribera: un hàbitat únic

Avui anirem a fer un tomb per un dels ambients forestals més captivadors. L’atmosfera humida, sovint boirosa, i la varietat cromàtica, especialment destacable des dels inicis de la tardor, converteixen torrents, rieres i rius de muntanya en indrets màgics. Anem a conèixer-los una mica millor, ens hi acompanyeu?

El bosc de ribera

Us haureu adonat que, per regla general, la vegetació que trobem a banda i banda d’un curs d’aigua és diferent a la vegetació del paisatge circumdant, oi? Aquesta singularitat es deu a la modificació d’alguns dels paràmetres ambientals que determinen la vida vegetal en el llit d’inundació i les franges de terreny més pròximes.

La zonació de les diferents espècies pot ser molt variada a causa de factors orogràfics, com és el cas del tram alt del riu Arazas (Ordesa). Foto: naturepolitan

La zonació de les diferents espècies pot ser molt variada a causa de factors orogràfics, com és el cas del tram alt del riu Arazas (Ordesa). Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

Els paràmetres a que em refereixo són aquests: major proximitat a la superfície d’un nivell freàtic, major humitat ambiental i temperatures màximes més baixes. De manera que prop d’un curs d’aigua es recreen en major o menor grau les condicions dels ambients eurosiberians i atlàntics permetent la presència de formes de vida pròpies d’altres latituds.

El canyís fixa el sòl de les ribes i filtra l’aigua millorant la qualitat de l’ecosistema. Estany d’Ivars i Vila-Sana. Foto: naturepolitan

El canyís fixa el sòl de les ribes i filtra l’aigua millorant la qualitat de l’ecosistema. Estany d’Ivars i Vila-Sana. Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

Aquestes franges de vegetació diferenciada constitueixen els boscos de ribera, també anomenats en galeria. Tots comparteixen uns trets comuns:

  1. L’estructura. El sostre del bosc se situa entre 20 i 30 metres, que corresponen a l’altura màxima de les espècies d’arbre de major creixement. Una altra característica d’aquesta vegetació arbòria és l’escassa longevitat, no superant els 100 anys de mitjana. Els sotabosc és molt variable, tant en espècies com en densitat de vegetació, en funció de la llum que deixen passar els arbres.
  2. Profunda transformació d’un curs fluvial per l’acció humana. Podeu observar  l’aprofitament del sòl fèrtil fins la mateixa llera i la canalització artificial d’aquesta a les envistes de Barruera (Vall de Boí). Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

    Profunda transformació d’un curs fluvial per l’acció humana. Podeu observar l’aprofitament del sòl fèrtil fins la mateixa llera i la canalització artificial d’aquesta a les envistes de Barruera (Vall de Boí). Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

    La zonació, és a dir, com s’organitzen les diferents espècies en relació al llit, tant transversalment com al llarg de tot el curs. També incideixen factors com la distribució de la sedimentació, l’erosió o la riquesa en nutrients. Segons la distància a l’eix d’humitat, i en funció de la sensibilitat i resistència a la immersió, s’instal·len les diferents comunitats vegetals paral·leles al curs d’aigua. Són aquestes:

a)   Aquàtiques: tota la planta roman submergida com és el cas de les nimfes.

b)  Helofítica: només tenen l’arrel sota l’aigua mentre la part aèria queda fora. Un exemple és el canyís.

c)  Arbòria o arbustiva: resistents a la inundació durant llargs períodes, de la zona de sòl on penetren les arrels. Aquestes protegeixen la riba de l’erosió. En aquesta comunitat vegetal destaca el gatell.

d)  Vegetació forestal: no tolera estar inundada però necessita un nivell freàtic elevat, és a dir, disposar d’un sòl mullat prop de les arrels. Aquest és el cas de verns, salzes i pollancres.

e)  Vegetació forestal influïda per la humitat del llit: viuen en la franja amb nivell freàtic més profund. L’om i el freixe son les espècies de ribera menys exigents pel que fa a aigua.

f)  Vegetació climàtica: aquella que no rep cap influència del curs d’aigua, és a dir, la que ocupa la resta del paisatge fora de la galeria.

g) Podem afegir una darrera comunitat vegetal present al llit d’inundació, però que va lligada a l’acumulació de residus orgànics, quasi sempre d’origen humà. Aquesta conté espècies com el saüc, la gerdera, l’esbarzer o diferents espècies del gènere Geranium.

Variacions de la trajectòria de l’Ebre en el tram Pastriz-La Alfranca (Saragossa) en els darrers 100 anys. Font: Regato, 1988

Variacions de la trajectòria de l’Ebre en el tram Pastriz-La Alfranca (Saragossa) en els darrers 100 anys. Font: Regato, 1988

La zonació de que us parlo pot ser molt variable ja que la geomorfologia del terreny incideix notablement, de manera que si la vall és estreta i profunda la humitat procedent de la vegetació de ribera repercutirà notablement en la vegetació no afectada directament pel nivell freàtic. En aquest cas la disposició per franges dels diferents tipus de vegetació es desdibuixa i les diferents espècies que ocupen els vessants s’intercalen entre sí.

Evolució morfològica i desenvolupament vegetal a l’àrea del “galacho” de La Alfranca (Saragossa). Font: Regato, 1988

Evolució morfològica i desenvolupament vegetal a l’àrea del “galacho” de La Alfranca (Saragossa). Font: Regato, 1988

La distribució teòrica de les espècies arbòries de ribera des de la mateixa riba al punt més allunyat vindria a ser la següent: gatell, vern, salze, pollancre, àlber, om i freixe de fulla petita. Aquestes espècies es veuen substituïdes a mesura que ascendim en altitud per bedoll, tell, trèmol i freixe de fulla gran.

Pel que fa a espècies arbustives, la gavarra, el roser caní o l’arç blanc són les més esteses al llarg dels cursos fluvials, si be de mitjana a alta muntanya dominen les del gènere Acer i Erica.

3. La dinàmica: referit a la variació de la trajectòria del curs fluvial i la distribució de les terres emergides i submergides al llarg del temps. Aquest fenomen és provocat per les pujades i baixades del nivell de les aigües, l’erosió i els dipòsits de material.

És per això que la vegetació s’ha d’anar adaptant constantment a les noves condicions. Les espècies pioneres aniran colonitzant les noves terres emergides fins que s’instal·lin les espècies arbòries. Aquesta dinàmica també actua a la inversa, de manera que si la terra que estava emergida acaba per quedar submergida, les espècies arbòries amb menys requeriments hídrics, desapareixeran progressivament deixant lloc a les comunitats aquàtiques. És per aquesta transformació constant que, en general, les espècies que viuen més a prop de la llera del riu són menys longeves però de creixement més ràpid que les que viuen a més distància.

4. La intervenció humana és la causa del descens del cabal i del nivell freàtic com a conseqüència de l’explotació d’aqüífers i la construcció d’embassaments. El resultat són canvis importants en la vegetació de ribera: substitució de comunitats vegetals, reducció del transport de materials, augment de la velocitat de les aigües, interrupció de les variacions naturals de cabal, reduint així la franja de terreny ocupada pel bosc en galeria.

D’altra banda, la introducció d’espècies foranes com el plàtan i d’altres extremament invasores com la falsa acàcia i l’ailant estan desplaçant les poblacions d’espècies autòctones.

A fi d’eliminar peus d’espècies invasores, es practica en certs projectes de restauració fluvial, l’anellament o seccionament del càmbium, com el d’aquesta falsa acàcia en el riu Gurri (Osona), impedint la circulació de saba. Foto: naturepolitan

A fi d’eliminar peus d’espècies invasores, es practica en certs projectes de restauració fluvial, l’anellament o seccionament del càmbium, com el d’aquesta falsa acàcia en el riu Gurri (Osona), impedint la circulació de saba. Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

A més, podem afegir que avui dia, és molt difícil trobar trams de bosc de ribera ben conservats a la Península Ibèrica. Els que sobreviuen a l’explotació de les seves aigües veuen empitjorada la seva qualitat ecològica a causa de la construcció de vies de comunicació, ocupació de les terres per explotacions agrícoles fins els marges de la llera o pressió urbana i industrial, entre moltes altres.

5.

  •  És freqüent que espècies vegetals que pertanyen a pisos climàtics superiors tinguin a llarg dels cursos d’aigua una via per emigrar fins a cotes més baixes aprofitant unes condicions semblants a les que troba en el seu hàbitat: com us comentava abans, temperatures més baixes i major humitat. Un exemple que ho pot il·lustrar és el d’algunes espècies de tartera pirinenca que es poden trobar en codolars del curs mig del riu Ebre.

La fauna del bosc de ribera

En ser un hàbitat ric en aigua i en diversitat d’espècies vegetals, el bosc de ribera és un refugi ideal per un gran nombre d’espècies animals, en especial per les aus, oferint aliment i oportunitats de nidificació i cria. Algunes de les aus que podem trobar són: blauet, bernat pescaire, rossinyol bord, merla d’aigua, abellerol, cuereta torrentera, oriol i picot garser.

També podem trobar rèptils com  la tortuga de rierol, la tortuga d’estany, i mamífers com el turó o la llúdriga, a banda, és clar, d’un gran nombre d’animals que no són propis del bosc de ribera però que en depenen per alimentar-se.

Fins aquí aquest post boscà. Espero haver-vos ajudat a interpretar aquest complex hàbitat per que pugueu gaudir-ne una miqueta més de les vostres excursions. Ens retrobem d’aquí uns dies de manera virtual o en un dels nostres itineraris comentats.

Anuncis

Boscos marrons

Fa 25 anys aproximadament, vaig veure per primer cop, des de la carretera, els boscos que pengen sobre el pantà de La Baells, just davant la central tèrmica de Cercs. Anàvem cap Andorra a esquiar. La imatge era d’una vegetació d’esma  marró… com morta. No recordo la pregunta que vaig fer ni qui la respongué, però recordo la resposta: “això que veus són els efectes de la pluja àcida”.

Aspecte d’un rodal de bosc marcescent a la tardor. Foto: www.arboleon.pbworks.com

Aspecte d’un rodal de bosc marcescent a la tardor. Foto: http://www.arboleon.pbworks.com

Passats els anys he tornat a aquelles muntanyes, aquest cop a peu, per constatar que la pluja àcida no és la causa de l’aspecte hivernal d’alguns dels boscos de la nostra geografia. Llavors, què provoca aquest aspecte? Us en faig cinc cèntims.

Rouredes marcescents

Son masses boscoses on predominen espècies de roure amb el tret comú de conservar les fulles seques a les seves branques a llarg de l’hivern. Aquesta característica imprimeix un caràcter prou singular a aquestes formacions.

A Calalunya les formen el roure martinenc (Quercus humilis) i els seus híbrids, el roure valencià (Quercus faginea) també conegut com roure de fulla petita, el roure reboll (Quercus pyrenaica) i el roure africà (Quercus canariensis).

Aparició de les gemmes primaverals d’un roure cerrioide. Pocs dies abans encara hi eren les fulles seques de la temporada anterior. Foto: Josep A. Uroz

Aparició de les gemmes primaverals d’un roure cerrioide. Pocs dies abans encara hi eren les fulles seques de la temporada anterior. Foto: Josep A. Uroz

Aquests roures tenen la particularitat de tenir una morfologia foliar a mig camí entre les frondoses caducifòlies i les espècies escleròfil·les (alzina i surera). Les fulles estan dotades d’una pilositat més o menys persistent i una coberta hidròfoba, o fins i tot endurida, que redueix la transpiració durant l’estiu.

Aquest caràcter transicional entre l’alzina i el roure de clima més humit (com el roure de fulla grossa o el roure pènol) afavoreix l’aparició de rouredes marcescents en indrets on es donen condicions climàtiques intermèdies entre les temperades humides (estius relativament humits) i les mediterrànies (estius secs).  Per tant, a casa nostra podem observar els roures marcescents per sobre de l’estrat d’alzines i per sota del bosc caducifoli o de pi roig.

Però, què és la marcescència?

És una particular versió de la caducifòlia, on la caiguda de la fulla no es completa fins que rep l’empenta de les noves fulles durant el rebrot de primavera, sempre que el vent no les arrenqui abans, de les branques on estan subjectes.

Eclosió de les gemmes facilita l’aparició de l’aparell foliar recobert de borrissol. Foto: Josep A. Uroz

Eclosió de les gemmes facilita l’aparició de l’aparell foliar recobert de borrissol. Foto: Josep A. Uroz

Aquest recurs evolutiu és motiu d’especulacions diverses entre els botànics. Es creu que pot suposar un major grau de protecció de les gemmes foliars davant de gelades i animals o una estratègia a fi d’evitar  amb l’ombra de les fulles seques, la proliferació de plantes heliòfiles que competirien pels recursos hídrics i nutritius.

Una altra hipòtesi vincula la marcescència amb el reciclat dels nutrients al sòl. Tenim que, si les fulles caiguessin a la tardor, el vent s’enduria part d’aquesta biomassa a un altre lloc, mentre que la resta es descompondria massa a poc a poc degut al fred hivernal. Així doncs, la caiguda de fulles primaveral permetria que la fullaraca trobés unes condicions climàtiques propicies per una ràpida descomposició i assimilació pel sòl.

Roures diferents però semblants

  • Roure martinenc

És un roure que tendeix a hibridar-se amb altres congèneres, fet que el fa difícil d’identificar pels seus trets més característics. En general, les poblacions més pures i abundants es troben als Pirineus mentre que, a mesura que anem cap el sud dominen els híbrids, sobretot amb el roure valencià, sent particularment abundant el Quercus x cerrioides fins les envistes de Barcelona.

El roure martinenc té el seu límit meridional a les serres de Cardó i Prades i el massís dels Ports, tot i que es tracta d’enclavaments allunyats de la seva àrea de distribució principal i amb una presència escassa.

  • Roure valencià

El podem trobar formant boscos a les terres poc plujoses del centre i sud de Catalunya i en els vessants més secs de la serralada pirinenca. Pot habitar en regions amb sols i temperatures similars a les de l’àrea de distribució del roure martinenc.

Diferents morfologies de fulles de roure marcescents. D’esquerra a dreta: Q. humilis, Q. pubescents, Q. x cerrioides, Q. pyrenaica, Q. canariensis.

Diferents morfologies de fulles de roure marcescents. D’esquerra a dreta: Q. humilis, Q. pubescents, Q. x cerrioides, Q. pyrenaica, Q. canariensis.

  • Roure cerrioide

Aquest híbrid fou descobert pel botànic valencià A. C. Costa a la serra de Collserola. Té caràcters més o menys intermedis entre les dues espècies que us he descrit. És abundant al Prepirineu i a la serralada litoral, on comparteix espai amb altres espècies de roure també hibridades com ell.

  • Roure reboll i roure africà

Aquestes dues espècies de roure marcescent són marginals a Catalunya. El roure reboll es troba restringit a les muntanyes de Prades. Malgrat el seu nom científic (Quercus pyrenaica) no es troba al Pirineu, en canvi és relativament abundant a les serres cantàbriques.

El roure africà (Quercus canariensis) es localitza sobretot entre el Maresme i la Selva, en especial al massís del Montnegre.

Les anomenades gales o cecidis són comuns en diferents espècies de roure. Foto: www.blocs.xtec.cat

Les anomenades gales o cecidis són comuns en diferents espècies de roure. Foto: http://www.blocs.xtec.cat

Una curiositat: l’Andricus kollari

Haureu observat amb freqüència roures amb les branquetes carregades d’unes boles de 2-3 cm de diàmetre. No són altra cosa que uns teixits tumorals, anomenats cecidis o gales, que embolcallen els ous posats per aquest insecte dins la tija tendra. En cap cas són fruits, ja que es tracta de la resposta del vegetal a la presència del paràsit, amb un creixement anòmal del teixit, que intenta aïllar l’atac o infecció.

Un aclariment oportú

Tornant a la inquietant qüestió amb que iniciava aquest post, dir-vos que actualment la pluja àcida no ens ha de preocupar, donat que, rarament les estacions de mesurament repartides pel territori català no solen registrar valors pròxims al pH de 5 (àcid). De moment podrem iniciar amb tranquil·litat aquest 2013, si més no pel que fa a aquesta qüestió.

Retalls de bosc: les pinedes de Pi Blanc

El ciment i les presses han fet que sovint no veiem la natura que tenim davant dels nostres ulls, fins i tot sent conscients dels beneficis que comporta el contacte amb la natura. A naturepolitan sabem que sovint no podem fer-hi més; que molts cops no tenim el temps o els mitjans per apropar-nos-hi.

Us convidem a seguir aquesta nova sèrie de posts, on periòdicament us farem cinc cèntims del que podeu trobar endinsant-vos en boscos i jardins ben a prop de casa vostra. Es tracta d’un petit tast que esperem us animi a descobrir-ho per vosaltres mateixos o en companya de naturepolitan.

Les pinedes de Pi Blanc

Representen l’ambient forestal més característic de Catalunya i de tota la regió mediterrània. Un bosc menystingut, en les darreres dècades, pel seu escàs rendiment fuster o, fins i tot, pel seu baix valor paisatgístic. Ambdues consideracions són actualment objecte de debat.

Foto: naturepolitan

Bosquet de pi blanc amb sotabosc de bruc, arboç, aladern i llentiscle. Espècies arbustives habituals en el bosc de pi blanc. Font: naturepolitan

Aquest és un bosc dominat pel pi blanc (Pinus halepensis). Una espècie arbòria amb aspecte sovint tortuós i d’altura mitjana. La seva escorça és gris clar o platejada, especialment en branques i capçada. Les seves fulles, anomenades acícules, d’un verd viu, apareixen per parells i són primes com agulles. La capçada és poc densa, amb les branques ben visibles i carregades de pinyes.

Tot i l’aspecte que el pi blanc ofereix habitualment, si disposa de bones condicions ecològiques, pot superar els 20m d’altura  70cm de diàmetre, i tenir un tronc ben recte i robust, arribant als 200 o, fins i tot, 250 anys de vida.

Distribució del Pi Blanc a Catalunya. Les zones marcades en verd corresponen a masses pures mentre que els marcats en vermell corresponen a masses mixtes (bàsicament amb alzina i roure). Font: Vericat et al., 2010 i Piqué et al., 2011

Distribució del Pi Blanc a Catalunya. Les zones marcades en verd corresponen a masses pures mentre que els marcats en vermell corresponen a masses mixtes (bàsicament amb alzina i roure). Font: Vericat et al., 2010 i Piqué et al., 2011

Es tracta de l’espècie de pi més àmpliament repartida per la conca mediterrània occidental. Per tant vivim al bell mig de la seva àrea de distribució, la qual cosa fa que aquestes formacions boscoses no ens resultin gens exòtiques. En canvi, però, les facilitats per gaudir-ne són màximes, degut, precisament, a la seva proximitat i accessibilitat. Segur que tots les hem visitat durant les nostres excursions o fins i tot n’hem travessat desplaçant-nos en vehicle.

El seu nom científic el deu a Aleph, important centre comercial de l’antiguitat, situat a l’actual Síria. Recentment, però, s’ha considerat que l’espècie de pi que habita a l’altre extrem de la Mediterrània és una espècie diferenciada (Pinus brutia).

Temps era temps, se’l va anomenar Pitys, arbre preferit de Rea, la mare de Zeus. A més, fou tant important en la construcció naval de l’antiga Grècia, que el consagraren al déu Posidó.

Observant la seva àrea de distribució, interpretem que no té unes grans exigències hídriques. Efectivament, el Pinus halepensis, pot viure confortablement amb només 400mm d’aigua anuals, i fins i tot menys.

En sols pobres -fins i tot sorrencs o amb guix-, poc permeables o poc profunds, i en vessants amb molta insolació -és a dir, allà on es troba l’hàbitat propi del pi blanc-, el trobem acompanyat d’altres formacions vegetals com màquies, garrigues, brolles i, fins i tot, margalló i ullastre, si visitem les vessants marítimes més càlides. L’adaptabilitat a altres condicionants climàtics el porten a ser espècie acompanyant d’altres espècies pròpies d’ambients més freds i humits com són la pinassa i el pi roig.

Espècie cabdal per l’home

Del neolític ençà, el pi blanc ha trobat a les nostres contrades les condicions adequades per expandir-se. En primer lloc es va veure afavorit per la crema d’extenses àrees de bosc amb finalitats agrícoles i ramaderes. Tot el terreny artigat no era, però, aprofitat per conreus o pastures. El pi blanc és l’espècie d’arbre pionera per excel·lència ja que produeix gran quantitat de llavors, te la qualitat de dispersar-les a molts metres i colonitza els terrenys pobres o desprotegits on la insolació és elevada. Com ja sabeu, el foc afavoreix la disseminació i germinació de les llavors de pi blanc. Per tant, en aquest terrenys el pi blanc va trobar una oportunitat d’expansió.

Inflorescència masculina. Conté els sacs pol•línics carregats de pol•len. Foto: naturepolitan

Inflorescència masculina. Conté els sacs pol·línics carregats de pol·len. Foto: naturepolitan

Posteriorment, el Pinus halepensis, es va veure afavorit per la indústria naviliera. “Els boscos se situaven propers al litoral i la qualitat de la fusta d’aquesta espècie era prou adequada per a aquest ús i, a més, la forma tortuosa de molts troncs de pi blanc era especialment preuada per extreure’n algunes peces corbes a les drassanes. L’anàlisi de restes de vaixells romans ha constatat un important ús de la fusta de pi blanc. Durant l’edat mitjana, i fins el segle XVI, la construcció naval experimenta una important revifada per tal de mantenir la important flota de guerra i comercial de la corona d’Aragó al Mediterrani, i es torna a utilitzar de forma massiva la fusta de pi blanc. L’ús en construcció naval es mantindrà fins a la segona meitat del segle XX, principalment per a vaixells de pesca (Beltrán Barba et al., 2011)”.

Flor femenines. Un cop fecundades acabaran per formar pinyes. Foto: naturepolitan

Flor femenines. Un cop fecundades acabaran per formar pinyes. Foto: naturepolitan

Però, a més, el pi blanc tenia altres utilitats com la pega, amb la que es calafataven els bucs i s’impermeabilitzaven cordes, veles i, fins i tot, l’interior de recipients com àmfores, bótes i odres. Aquesta pega s’exportava cap els ports de tot el Mediterrani.

Després de l’abandó de l’activitat agroramadera i silvícola (producció de fusta, llenya i carbó) al llarg del segle XX, i la reiteració dels incendis forestals, el pi blanc ha estat protagonista de la recolonització d’extenses àrees de sòl rústic.

Aquest bosc tant menystingut a la nostra cultura te un paper cabdal en la recuperació ecològica del que antigament foren boscos, retornant-los, a la llarga, la vegetació primigènia d’alzina i roure i d’altres espècies associades. El pi blanc aporta nutrients, estructura el sòl i retè la humitat. Condicions que afavoreixen aquesta recuperació.

Pinya de pocs mesos d’edat. Encara li resten 2 o 3 anys de maduració fins que es desprengui de la branca. Foto: naturepolitan

Pinya de pocs mesos d’edat. Encara li resten 2 o 3 anys de maduració fins que es desprengui de la branca. Foto: naturepolitan

Sovint podem observar amb els nostres propis ulls les conseqüències d’aquest marcat caràcter transitori del bosc de pi blanc cap a la vegetació potencial. En molts boscos del nostre país podem contemplar un estrat de pins amb la capçada molt per sobre d’un estrat inferior, dominat per peus joves d’alzina i roure, que en unes dècades acabarà per desplaçar el pi blanc (sempre que no es produeixin incendis recurrents).

La fauna de les pinedes de pi blanc

Si ens endinsem en un bosc de pi blanc trobarem, amb tota seguretat, indicis de que hi viu el Porc Senglar. Amb les peülles i el musell busca l’aliment que li proporcionen cucs, bulbs o arrels, deixant el terra remogut i uns clots característics.

Aquest bosc proporciona les condicions ecològiques per que puguin viure altres mamífers, sempre difícils d’observar  però dels que podem trobar rastres com ara petjades, excrements o caus. Els més abundants solen ser esquirols, musaranyes, rat penats, ratolins, conills, guineus, genetes i toixons.

Porc senglar. Foto: GerardM, xarxanoticies.cat

Porc senglar. Foto: GerardM, xarxanoticies.cat

També, és refugi de desenes d’ocells hivernants o migratoris. El  pi blanc esdevé molt rellevant per les aus rapinyaires com l’esparver o l’astor, ja que en ell poden construir els seus nius. També per fer caus, com és cas del pigot verd, o aprofitant cavitats a la fusta, com fa el gamarús. Ambdós fàcils d’identificar pel seu cant.

…i per avui ho deixem aquí. Esperem que ho hagueu trobat prou interessant. Digueu-nos que us ha sorprès més o que heu aprés de nou. Aviat coneixerem nous secrets!

Sequera!

Aquest post l’iniciem amb l’anhel que aviat quedi desfasat. Malauradament, però, la tendència climàtica, fa que aquest sigui un tema cada cop més d’actualitat.

% de la precipitació acumulada respecte la mitjana climàtica d’agost de 2012. Font: Meteocat

Els darrers informes de l’IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic) evidencien que el canvi climàtic està accentuant la freqüència d’esdeveniments climàtics extrems, com la sequera, a la conca mediterrània. La sequera que enguany estan patint els boscos porta associats efectes encara més greus que els que podem observar des de fa unes setmanes, com l’assecament de fulles o mort d’arbres, i l’empobriment paisatgístic. Segons alerta el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), aquesta manca d’aigua durant períodes de temps perllongats fa disminuir la producció i qualitat de les llavors en pins, alzines i roures. Sense llavors, la regeneració natural dels boscos després de pertorbacions, com els incendis forestals, pot ser pràcticament impossible. Això comporta, de retruc, una reducció de la font d’aliment de moltes espècies animals. Tot l’ecosistema surt perdent.

D’altra banda, la manca d’una gestió forestal adequada orientada a reduir la biomassa, molt abundant i seca en aquests moments, fa augmentar el risc d’incendis.

Els efectes de la manca de pluja ja eren evidents en rouredes i alzinars a principis d’agost. Foto: Xavier Coll

Pel que fa al futur immediat, es preveu un hivern difícil per espècies com el pi roig, l’alzina, les fagedes o els roures, que, debilitats, poden ser atacats per plagues de fongs o malalties, i hauran de resistir les ventades de tardor en pitjors condicions.

Els climatòlegs coincideixen en el pronòstic: un augment en el nombre de períodes secs com l’actual, cosa que ens fa témer que està arribant la fi del paisatge forestal de casa nostra tal i com el coneixíem fins ara, amb l’expansió de les espècies que es poden adaptar a les noves condicions climàtiques en substitució de les menys adaptables.

El rebost del bosc

És primavera. Els arbres i arbusts que perderen la fulla la passada tardor fa dies que l’estan recuperant. Brots nous de fulles tendres i verdes. Aquí i allà trobem plantes en flor.

“Prunus avium” és el nom científic del cirerer. És diu així per que és semblant a la prunera (ambdues són espècies de la família de les rosàcies) i per que les cireres són un fruit molt preuat pels ocells.

A les nostres contrades la primavera comença aviat i enguany amb força, ja que el cel està sent generós en pluges. Per contra l’estiu també comença aviat i, alguns anys s’allarga i s’allarga. Però abans que la canícula ho ressequi tot, i els caducifolis canviïn l’aspecte tendre i lluminós que ofereixen aquests dies, el bosc fa un regal als animals que cerquen en ell el seu aliment, i als humans que tenim la sort de poder-nos-hi acostar.

Parlo dels fruits pre-caniculars (expressió que potser acabo d’inventar), i entre aquest el més saborós de tots: la cirera.

Si be el cirerer necessita sols frescos i profunds, la seva àrea de distribució no es limita al nord peninsular. Per descomptat creix espontàniament a serres properes com el Montseny però no cal tenir l’ull gaire entrenat per trobar-ne a les obagues de Montserrat  o fins i tot de Collserola.

Per això us convido a passejar i observar, per que no tot són pins i alzines. Avui per exemple he trobat aquest exemplar ni més ni menys que a Collserola, a les envistes de Ciutat Meridiana.

Ara només cal esperar que les cireres madurin durant unes setmanes per veure-les ben vermelles. Atenció, però, a dos consells que us donaré:

El primer és que podeu confondre el cirerer silvestre amb el Guinder, una altra espècie de rosàcia generalment més petita. El fruit sol ser agre.

El segon és que deixeu les cireres a l’arbre. És l’aliment de la fauna del bosc i, a la vegada, és el mitjà que te el cirerer per escampar les seves llavors i reproduir-se.

tv3 estrena “Boscos”

Comencem l’any amb la bona notícia de l’emissió d’un nou programa de divulgació ambiental. “Boscos” és un programa d’uns 25 minuts de durada que presenta les diferents tipologies de bosc de la geografia catalana, tot passejant amb el Dr. Martí Boada.

A cada nou capítol es donen a conèixer les característiques ecològiques de cadascun dels boscos representats (extensió, espècies d’arbres i plantes que l’integren o fauna salvatge que hi viu) i la dimensió social (feines forestals, matèries primeres, font d’energia o alimentació) avui i en el passat.

Al llarg d’una passejada, el nostre divulgador es va trobant diferents personatges que viuen o en viuen del bosc. Pastors, agents forestals, carboners, científics, excursionistes o boletaires, entre d’altres, ens permetran descobrir la relació que els humans mantenim amb el bosc.

El biòleg Miquel Rafa presenta la secció “Sabies que…?”, on tradueix al llenguatge col·loquial alguns dels tecnicismes i conceptes que apareixen al llarg del capítol.

A més, els aspectes que depenen de la producció, com la caràtula, les fitxes d’espècies o el muntatge, estan molt cuidats.

Us ho recomano. “Boscos” és una oportunitat per apropar-nos a la vida, la història i l’ecologia dels boscos de Catalunya de manera senzilla i entenedora. Si ho voleu comprovar poseu tv3 els dissabtes a les 20:20 hores o entrant al lloc web de tv3.

Les pedres: solució al canvi climàtic!

Fotografia d'un bosc d'avet de douglas al Montseny

Ens haurien de sorprendre les conclusions a les que han arribat un grup d’investigadors de la universitat de Califòrnia? Vegem.

Partint de la certesa que el creixement dels arbres es veu afavorit pel nitrogen (N) contingut al sòl i de que, en conseqüència, a major absorció de N major creixement, podem afirmar que a major aprofitament del N del sòl la capacitat per absorbir diòxid de carboni (CO2) de l’atmosfera s’incrementa.

És a dir, si els arbres poden tenir accés a més N, poden conduir a un major emmagatzematge de carboni al sòl i per tant reduir la quantitat de CO2 present a l’aire.
Cal, per tant, deixar de considerar el N atmosfèric com l’únic capaç de limitar les emissions de carboni a l’atmosfera i començar a pensar en com les roques poden reduir l’impacte del canvi climàtic?

Fins no fa gaire es pensava que l’única forma de que el N entrés al ecosistemes era des de l’atmosfera, dissolt en l’aigua de la pluja o assimilat per plantes i éssers vius.
La clau rau en obtenir prou N per facilitar el màxim desenvolupament dels vegetals, i és aquí on prenen importància les roques sedimentàries ja que aquestes aporten una major quantitat de N.

Com que el N s’allibera lentament, ajuda a mantenir la fertilitat a llarg termini dels boscos. Les dades resultants de l’estudi dut a terme, revelen que la quantitat de carboni emmagatzemat en sols forestals derivats de roques riques en N dobla la d’aquells sols pobres en aquest element en els boscos del nord de Califòrnia.
A més cal remarcar que la productivitat dels boscos que creixen en roques riques en N és aproximadament d’un 50% superior al que creixen sobre roques pobres en N.

Suposant que es confirmés aquest comportament en el boscos d’arreu del món, estaríem davant d’una troballa que podria fer que canviessin les estimacions previstes pel futur climàtic del planeta?

Si voleu saber-ne més consulteu el numero de setembre de la revista “Nature”.