El bosc de ribera: un hàbitat únic

Avui anirem a fer un tomb per un dels ambients forestals més captivadors. L’atmosfera humida, sovint boirosa, i la varietat cromàtica, especialment destacable des dels inicis de la tardor, converteixen torrents, rieres i rius de muntanya en indrets màgics. Anem a conèixer-los una mica millor, ens hi acompanyeu?

El bosc de ribera

Us haureu adonat que, per regla general, la vegetació que trobem a banda i banda d’un curs d’aigua és diferent a la vegetació del paisatge circumdant, oi? Aquesta singularitat es deu a la modificació d’alguns dels paràmetres ambientals que determinen la vida vegetal en el llit d’inundació i les franges de terreny més pròximes.

La zonació de les diferents espècies pot ser molt variada a causa de factors orogràfics, com és el cas del tram alt del riu Arazas (Ordesa). Foto: naturepolitan

La zonació de les diferents espècies pot ser molt variada a causa de factors orogràfics, com és el cas del tram alt del riu Arazas (Ordesa). Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

Els paràmetres a que em refereixo són aquests: major proximitat a la superfície d’un nivell freàtic, major humitat ambiental i temperatures màximes més baixes. De manera que prop d’un curs d’aigua es recreen en major o menor grau les condicions dels ambients eurosiberians i atlàntics permetent la presència de formes de vida pròpies d’altres latituds.

El canyís fixa el sòl de les ribes i filtra l’aigua millorant la qualitat de l’ecosistema. Estany d’Ivars i Vila-Sana. Foto: naturepolitan

El canyís fixa el sòl de les ribes i filtra l’aigua millorant la qualitat de l’ecosistema. Estany d’Ivars i Vila-Sana. Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

Aquestes franges de vegetació diferenciada constitueixen els boscos de ribera, també anomenats en galeria. Tots comparteixen uns trets comuns:

  1. L’estructura. El sostre del bosc se situa entre 20 i 30 metres, que corresponen a l’altura màxima de les espècies d’arbre de major creixement. Una altra característica d’aquesta vegetació arbòria és l’escassa longevitat, no superant els 100 anys de mitjana. Els sotabosc és molt variable, tant en espècies com en densitat de vegetació, en funció de la llum que deixen passar els arbres.
  2. Profunda transformació d’un curs fluvial per l’acció humana. Podeu observar  l’aprofitament del sòl fèrtil fins la mateixa llera i la canalització artificial d’aquesta a les envistes de Barruera (Vall de Boí). Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

    Profunda transformació d’un curs fluvial per l’acció humana. Podeu observar l’aprofitament del sòl fèrtil fins la mateixa llera i la canalització artificial d’aquesta a les envistes de Barruera (Vall de Boí). Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

    La zonació, és a dir, com s’organitzen les diferents espècies en relació al llit, tant transversalment com al llarg de tot el curs. També incideixen factors com la distribució de la sedimentació, l’erosió o la riquesa en nutrients. Segons la distància a l’eix d’humitat, i en funció de la sensibilitat i resistència a la immersió, s’instal·len les diferents comunitats vegetals paral·leles al curs d’aigua. Són aquestes:

a)   Aquàtiques: tota la planta roman submergida com és el cas de les nimfes.

b)  Helofítica: només tenen l’arrel sota l’aigua mentre la part aèria queda fora. Un exemple és el canyís.

c)  Arbòria o arbustiva: resistents a la inundació durant llargs períodes, de la zona de sòl on penetren les arrels. Aquestes protegeixen la riba de l’erosió. En aquesta comunitat vegetal destaca el gatell.

d)  Vegetació forestal: no tolera estar inundada però necessita un nivell freàtic elevat, és a dir, disposar d’un sòl mullat prop de les arrels. Aquest és el cas de verns, salzes i pollancres.

e)  Vegetació forestal influïda per la humitat del llit: viuen en la franja amb nivell freàtic més profund. L’om i el freixe son les espècies de ribera menys exigents pel que fa a aigua.

f)  Vegetació climàtica: aquella que no rep cap influència del curs d’aigua, és a dir, la que ocupa la resta del paisatge fora de la galeria.

g) Podem afegir una darrera comunitat vegetal present al llit d’inundació, però que va lligada a l’acumulació de residus orgànics, quasi sempre d’origen humà. Aquesta conté espècies com el saüc, la gerdera, l’esbarzer o diferents espècies del gènere Geranium.

Variacions de la trajectòria de l’Ebre en el tram Pastriz-La Alfranca (Saragossa) en els darrers 100 anys. Font: Regato, 1988

Variacions de la trajectòria de l’Ebre en el tram Pastriz-La Alfranca (Saragossa) en els darrers 100 anys. Font: Regato, 1988

La zonació de que us parlo pot ser molt variable ja que la geomorfologia del terreny incideix notablement, de manera que si la vall és estreta i profunda la humitat procedent de la vegetació de ribera repercutirà notablement en la vegetació no afectada directament pel nivell freàtic. En aquest cas la disposició per franges dels diferents tipus de vegetació es desdibuixa i les diferents espècies que ocupen els vessants s’intercalen entre sí.

Evolució morfològica i desenvolupament vegetal a l’àrea del “galacho” de La Alfranca (Saragossa). Font: Regato, 1988

Evolució morfològica i desenvolupament vegetal a l’àrea del “galacho” de La Alfranca (Saragossa). Font: Regato, 1988

La distribució teòrica de les espècies arbòries de ribera des de la mateixa riba al punt més allunyat vindria a ser la següent: gatell, vern, salze, pollancre, àlber, om i freixe de fulla petita. Aquestes espècies es veuen substituïdes a mesura que ascendim en altitud per bedoll, tell, trèmol i freixe de fulla gran.

Pel que fa a espècies arbustives, la gavarra, el roser caní o l’arç blanc són les més esteses al llarg dels cursos fluvials, si be de mitjana a alta muntanya dominen les del gènere Acer i Erica.

3. La dinàmica: referit a la variació de la trajectòria del curs fluvial i la distribució de les terres emergides i submergides al llarg del temps. Aquest fenomen és provocat per les pujades i baixades del nivell de les aigües, l’erosió i els dipòsits de material.

És per això que la vegetació s’ha d’anar adaptant constantment a les noves condicions. Les espècies pioneres aniran colonitzant les noves terres emergides fins que s’instal·lin les espècies arbòries. Aquesta dinàmica també actua a la inversa, de manera que si la terra que estava emergida acaba per quedar submergida, les espècies arbòries amb menys requeriments hídrics, desapareixeran progressivament deixant lloc a les comunitats aquàtiques. És per aquesta transformació constant que, en general, les espècies que viuen més a prop de la llera del riu són menys longeves però de creixement més ràpid que les que viuen a més distància.

4. La intervenció humana és la causa del descens del cabal i del nivell freàtic com a conseqüència de l’explotació d’aqüífers i la construcció d’embassaments. El resultat són canvis importants en la vegetació de ribera: substitució de comunitats vegetals, reducció del transport de materials, augment de la velocitat de les aigües, interrupció de les variacions naturals de cabal, reduint així la franja de terreny ocupada pel bosc en galeria.

D’altra banda, la introducció d’espècies foranes com el plàtan i d’altres extremament invasores com la falsa acàcia i l’ailant estan desplaçant les poblacions d’espècies autòctones.

A fi d’eliminar peus d’espècies invasores, es practica en certs projectes de restauració fluvial, l’anellament o seccionament del càmbium, com el d’aquesta falsa acàcia en el riu Gurri (Osona), impedint la circulació de saba. Foto: naturepolitan

A fi d’eliminar peus d’espècies invasores, es practica en certs projectes de restauració fluvial, l’anellament o seccionament del càmbium, com el d’aquesta falsa acàcia en el riu Gurri (Osona), impedint la circulació de saba. Foto: Josep A. Uroz / naturepolitan

A més, podem afegir que avui dia, és molt difícil trobar trams de bosc de ribera ben conservats a la Península Ibèrica. Els que sobreviuen a l’explotació de les seves aigües veuen empitjorada la seva qualitat ecològica a causa de la construcció de vies de comunicació, ocupació de les terres per explotacions agrícoles fins els marges de la llera o pressió urbana i industrial, entre moltes altres.

5.

  •  És freqüent que espècies vegetals que pertanyen a pisos climàtics superiors tinguin a llarg dels cursos d’aigua una via per emigrar fins a cotes més baixes aprofitant unes condicions semblants a les que troba en el seu hàbitat: com us comentava abans, temperatures més baixes i major humitat. Un exemple que ho pot il·lustrar és el d’algunes espècies de tartera pirinenca que es poden trobar en codolars del curs mig del riu Ebre.

La fauna del bosc de ribera

En ser un hàbitat ric en aigua i en diversitat d’espècies vegetals, el bosc de ribera és un refugi ideal per un gran nombre d’espècies animals, en especial per les aus, oferint aliment i oportunitats de nidificació i cria. Algunes de les aus que podem trobar són: blauet, bernat pescaire, rossinyol bord, merla d’aigua, abellerol, cuereta torrentera, oriol i picot garser.

També podem trobar rèptils com  la tortuga de rierol, la tortuga d’estany, i mamífers com el turó o la llúdriga, a banda, és clar, d’un gran nombre d’animals que no són propis del bosc de ribera però que en depenen per alimentar-se.

Fins aquí aquest post boscà. Espero haver-vos ajudat a interpretar aquest complex hàbitat per que pugueu gaudir-ne una miqueta més de les vostres excursions. Ens retrobem d’aquí uns dies de manera virtual o en un dels nostres itineraris comentats.

Anuncis

Boscos marrons

Fa 25 anys aproximadament, vaig veure per primer cop, des de la carretera, els boscos que pengen sobre el pantà de La Baells, just davant la central tèrmica de Cercs. Anàvem cap Andorra a esquiar. La imatge era d’una vegetació d’esma  marró… com morta. No recordo la pregunta que vaig fer ni qui la respongué, però recordo la resposta: “això que veus són els efectes de la pluja àcida”.

Aspecte d’un rodal de bosc marcescent a la tardor. Foto: www.arboleon.pbworks.com

Aspecte d’un rodal de bosc marcescent a la tardor. Foto: http://www.arboleon.pbworks.com

Passats els anys he tornat a aquelles muntanyes, aquest cop a peu, per constatar que la pluja àcida no és la causa de l’aspecte hivernal d’alguns dels boscos de la nostra geografia. Llavors, què provoca aquest aspecte? Us en faig cinc cèntims.

Rouredes marcescents

Son masses boscoses on predominen espècies de roure amb el tret comú de conservar les fulles seques a les seves branques a llarg de l’hivern. Aquesta característica imprimeix un caràcter prou singular a aquestes formacions.

A Calalunya les formen el roure martinenc (Quercus humilis) i els seus híbrids, el roure valencià (Quercus faginea) també conegut com roure de fulla petita, el roure reboll (Quercus pyrenaica) i el roure africà (Quercus canariensis).

Aparició de les gemmes primaverals d’un roure cerrioide. Pocs dies abans encara hi eren les fulles seques de la temporada anterior. Foto: Josep A. Uroz

Aparició de les gemmes primaverals d’un roure cerrioide. Pocs dies abans encara hi eren les fulles seques de la temporada anterior. Foto: Josep A. Uroz

Aquests roures tenen la particularitat de tenir una morfologia foliar a mig camí entre les frondoses caducifòlies i les espècies escleròfil·les (alzina i surera). Les fulles estan dotades d’una pilositat més o menys persistent i una coberta hidròfoba, o fins i tot endurida, que redueix la transpiració durant l’estiu.

Aquest caràcter transicional entre l’alzina i el roure de clima més humit (com el roure de fulla grossa o el roure pènol) afavoreix l’aparició de rouredes marcescents en indrets on es donen condicions climàtiques intermèdies entre les temperades humides (estius relativament humits) i les mediterrànies (estius secs).  Per tant, a casa nostra podem observar els roures marcescents per sobre de l’estrat d’alzines i per sota del bosc caducifoli o de pi roig.

Però, què és la marcescència?

És una particular versió de la caducifòlia, on la caiguda de la fulla no es completa fins que rep l’empenta de les noves fulles durant el rebrot de primavera, sempre que el vent no les arrenqui abans, de les branques on estan subjectes.

Eclosió de les gemmes facilita l’aparició de l’aparell foliar recobert de borrissol. Foto: Josep A. Uroz

Eclosió de les gemmes facilita l’aparició de l’aparell foliar recobert de borrissol. Foto: Josep A. Uroz

Aquest recurs evolutiu és motiu d’especulacions diverses entre els botànics. Es creu que pot suposar un major grau de protecció de les gemmes foliars davant de gelades i animals o una estratègia a fi d’evitar  amb l’ombra de les fulles seques, la proliferació de plantes heliòfiles que competirien pels recursos hídrics i nutritius.

Una altra hipòtesi vincula la marcescència amb el reciclat dels nutrients al sòl. Tenim que, si les fulles caiguessin a la tardor, el vent s’enduria part d’aquesta biomassa a un altre lloc, mentre que la resta es descompondria massa a poc a poc degut al fred hivernal. Així doncs, la caiguda de fulles primaveral permetria que la fullaraca trobés unes condicions climàtiques propicies per una ràpida descomposició i assimilació pel sòl.

Roures diferents però semblants

  • Roure martinenc

És un roure que tendeix a hibridar-se amb altres congèneres, fet que el fa difícil d’identificar pels seus trets més característics. En general, les poblacions més pures i abundants es troben als Pirineus mentre que, a mesura que anem cap el sud dominen els híbrids, sobretot amb el roure valencià, sent particularment abundant el Quercus x cerrioides fins les envistes de Barcelona.

El roure martinenc té el seu límit meridional a les serres de Cardó i Prades i el massís dels Ports, tot i que es tracta d’enclavaments allunyats de la seva àrea de distribució principal i amb una presència escassa.

  • Roure valencià

El podem trobar formant boscos a les terres poc plujoses del centre i sud de Catalunya i en els vessants més secs de la serralada pirinenca. Pot habitar en regions amb sols i temperatures similars a les de l’àrea de distribució del roure martinenc.

Diferents morfologies de fulles de roure marcescents. D’esquerra a dreta: Q. humilis, Q. pubescents, Q. x cerrioides, Q. pyrenaica, Q. canariensis.

Diferents morfologies de fulles de roure marcescents. D’esquerra a dreta: Q. humilis, Q. pubescents, Q. x cerrioides, Q. pyrenaica, Q. canariensis.

  • Roure cerrioide

Aquest híbrid fou descobert pel botànic valencià A. C. Costa a la serra de Collserola. Té caràcters més o menys intermedis entre les dues espècies que us he descrit. És abundant al Prepirineu i a la serralada litoral, on comparteix espai amb altres espècies de roure també hibridades com ell.

  • Roure reboll i roure africà

Aquestes dues espècies de roure marcescent són marginals a Catalunya. El roure reboll es troba restringit a les muntanyes de Prades. Malgrat el seu nom científic (Quercus pyrenaica) no es troba al Pirineu, en canvi és relativament abundant a les serres cantàbriques.

El roure africà (Quercus canariensis) es localitza sobretot entre el Maresme i la Selva, en especial al massís del Montnegre.

Les anomenades gales o cecidis són comuns en diferents espècies de roure. Foto: www.blocs.xtec.cat

Les anomenades gales o cecidis són comuns en diferents espècies de roure. Foto: http://www.blocs.xtec.cat

Una curiositat: l’Andricus kollari

Haureu observat amb freqüència roures amb les branquetes carregades d’unes boles de 2-3 cm de diàmetre. No són altra cosa que uns teixits tumorals, anomenats cecidis o gales, que embolcallen els ous posats per aquest insecte dins la tija tendra. En cap cas són fruits, ja que es tracta de la resposta del vegetal a la presència del paràsit, amb un creixement anòmal del teixit, que intenta aïllar l’atac o infecció.

Un aclariment oportú

Tornant a la inquietant qüestió amb que iniciava aquest post, dir-vos que actualment la pluja àcida no ens ha de preocupar, donat que, rarament les estacions de mesurament repartides pel territori català no solen registrar valors pròxims al pH de 5 (àcid). De moment podrem iniciar amb tranquil·litat aquest 2013, si més no pel que fa a aquesta qüestió.

El rebost del bosc

És primavera. Els arbres i arbusts que perderen la fulla la passada tardor fa dies que l’estan recuperant. Brots nous de fulles tendres i verdes. Aquí i allà trobem plantes en flor.

“Prunus avium” és el nom científic del cirerer. És diu així per que és semblant a la prunera (ambdues són espècies de la família de les rosàcies) i per que les cireres són un fruit molt preuat pels ocells.

A les nostres contrades la primavera comença aviat i enguany amb força, ja que el cel està sent generós en pluges. Per contra l’estiu també comença aviat i, alguns anys s’allarga i s’allarga. Però abans que la canícula ho ressequi tot, i els caducifolis canviïn l’aspecte tendre i lluminós que ofereixen aquests dies, el bosc fa un regal als animals que cerquen en ell el seu aliment, i als humans que tenim la sort de poder-nos-hi acostar.

Parlo dels fruits pre-caniculars (expressió que potser acabo d’inventar), i entre aquest el més saborós de tots: la cirera.

Si be el cirerer necessita sols frescos i profunds, la seva àrea de distribució no es limita al nord peninsular. Per descomptat creix espontàniament a serres properes com el Montseny però no cal tenir l’ull gaire entrenat per trobar-ne a les obagues de Montserrat  o fins i tot de Collserola.

Per això us convido a passejar i observar, per que no tot són pins i alzines. Avui per exemple he trobat aquest exemplar ni més ni menys que a Collserola, a les envistes de Ciutat Meridiana.

Ara només cal esperar que les cireres madurin durant unes setmanes per veure-les ben vermelles. Atenció, però, a dos consells que us donaré:

El primer és que podeu confondre el cirerer silvestre amb el Guinder, una altra espècie de rosàcia generalment més petita. El fruit sol ser agre.

El segon és que deixeu les cireres a l’arbre. És l’aliment de la fauna del bosc i, a la vegada, és el mitjà que te el cirerer per escampar les seves llavors i reproduir-se.

Siguem coherents amb Collserola

Tram del VAO en construcció prop del Coll de Montcada. Font: Territori, observatori de projectes i debats territorials de Catalunya. Foto: Moisès Jordi

El Turó de Montcada (273m), situat a les envistes de Barcelona, a l’extrem nord  de la Serra de Collserola, forma part del Parc Natural des de la seva declaració l’octubre de 2010.

Entre aquest apèndix natural i la pròpia Serra s’interposa la colossal infraestructura de la C-58, a la qual cal afegir el vial per VAO (vehicles d’alta ocupació), que properament quedarà enllestit. Una infraestructura que preveia la construcció d’un connector biològic entre ambdós espais naturals que, ai las, no es veu per enlloc. Què està passant?

La declaració d’impacte ambiental del carril VAO data de maig de 2007, però no es va publicar al DOGC fins el gener de 2011, quan ja feia dos anys de la data d’inici de les obres!

Es podria haver aprofitat, per exemple, l’estructura del nou pont de la carretera del Cementiri de Collserola per acoblar-li aquest pas verd, tal i com suggeria el Consorci del Parc. No ha estat així. Aquest connector biològic va quedar fora del pressupost sense cap més explicació de la llavors Conselleria d’Obres Públiques.

La connexió dels espais naturals propers a l’àrea metropolitana és un tema de difícil solució. Mentrestant presenciem una, cada vegada més gran, fragmentació dels hàbitats a mesura que les infraestructures i les ciutats creixen.

Quin sentit te ampliar els límits de Parc Natural fins el Turó de Montcada i després aïllar-lo de l’àmbit de la resta de la reserva natural? Potser fou la contrapartida per negociar amb alguns ajuntaments l’exclusió de determinades zones de peu de mont (per poder ser requalificades com a sòl per equipaments), mantenint el nombre d’hectàrees “protegides” de la superfície del Parc Natural?

Fa dies que li dono voltes al cap.

16 noves agressions al Parc Natural de Collserola

Mapa del Parc de Collserola

Font: Territori. Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya

Algú sabria dir-me a respon aquest projecte? Fa uns dies vaig escoltar la notícia per la ràdio. Volen obrir la ciutat a la muntanya igual que fa 20 anys, Barcelona es va obrir al mar. Què vol en Trias? Passar a la història? És possible, ja que la essència de tot polític és, com a mínim, satisfer la seva ambició personal.

L’avantprojecte parla de fer penetrar Collserola a la ciutat quan, en realitat, el que es pretén es fer penetrar la ciutat a la serra. Una lectura als documents facilitats per l’ajuntament ho demostren. Per molt que ens vulguin fer veure blanc el que és negre. El resultat d’executar aquest pla seria tot el contrari del que anuncien.

Cito només alguns exemples que suporten el meu argument:

  • Allargar el tram del tramvia blau fins el Pla dels Maduixers.
  • Telefèric entre Canyelles i la finca de Can Ferrer.
  • “Eix cívic” sobre el tram dels FGC que es cobriria entre la sortida del túnel de l’abaixador de Vallvidrera i la ciutat.

Aquestes intervencions ideades per polítics i dissenyades per arquitectes em fan témer que no es perdi de vista el caràcter de Parc Natural de la serra de Collserola, és a dir, un espai natural, per convertir-lo amb el temps en un parc urbà.

Al web de Territori: Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya trobareu més informació.

I en aquest enllaç us podeu descarregar l’Esquema Director de les Portes de Collserola a Barcelona.